Noms de la lenga e del país

Los tèrmes occitan e lenga d’òc per la lenga, e Occitània per lo país, an la meteissa origina. Apareguèron dins de documents medievals entre 1270 e 1290. Son de noms ancians, venerables, autentics e tradicionals.

• Lo tèrme lenga d’òc se creèt en comparant las manièras de dire d’òc dins tres lengas: en occitan (la lenga d’òc), en italian (la lenga de si) e en francés (la lenga d’oïl, ont oïl es una forma anciana de oui). Lo poèta italian Dante nomenava ansin las tres lengas.

• A partir del mot òc, s’apondèt la terminason ‑itània qu’es tipica de certans noms de territòris coma Aquitània. Ansin òc e ‑itània engendrèron Occitània.

• Lo nom d’Occitània engendrèt tanlèu lo tèrme occitan.

Remarca. L’ancianetat dels tèrmes occitan e Occitània es un fach incontestable. En defòra d’innombrables testimoniatges en latin a l’Edat Mejana, se’n tròba d’ocurréncias en francés tre lo sègle 16. Demòstran la socializacion d’aquestes vocables, al contrari de çò que pretendon d’unas personas que disqualifican aquestes mots en nom de çò que serián “recents, del sègle 19, non socializats, donc illegitims”. Tanben l’ancianetat dels mots occitan e Occitània (en francés occitan e Occitanie) desmentís lo diccionari Le Petit Robert que lor dona coma primièra data d’usatge lo sègle 20, malgrat los testimoniatges fòrça mai ancians mandats per de legeires. Las pròvas e los detalhs se pòdon verificar dins l’estudi menimós de Josiana Ubaud, “Usage des mots oc, occitan, Occitanie à travers les âges” (2008-2020).

L’occitan s’es apelat sovent provençal (provençau) del sègle 13 fins al mitan del sègle 20, e uèi encara se pòt dire ansin en Provença e dins los païses anglosaxons. Aquel nom ven del sovenir de la granda Província Romana de l’Edat Antica qu’anava dels Alps fins a Tolosa.

A passat temps, l’occitan recebèt tanben d’autres noms.

• S’apelèt lemosin al sègle 13 perque los trobadors lemosins marquèron fòrça la literatura occitana.

• S’apelèt de còps roman als sègles 12 e 13 per far una distincion comòda amb lo latin.

• S’apelèt de còps auvernhat, gascon o peitavin, als sègles 12 e 13, en referéncia a de regions conegudas per parlar occitan (lo peitavin ancian èra un dialècte occitan).

• Del sègle 16 fins al començament del sègle 19, tot l’occitan se podiá apelar gascon car Gasconha a un ròtle dinamic dins la cultura occitana.